quan et busco en silenci

Quan et busco en silenci

No sempre sé pregar.

No sempre tinc paraules
ni forces
ni fe suficient
per mirar amunt i entendre.

Hi ha dies
que només sóc cansament,
dubtes que pesen,
silencis que fan soroll.

I és llavors
quan et busco.

No en grans esglésies,
ni en paraules perfectes,
sinó en aquell racó petit
on el cor s’atura
i respira lent.

Allà,
sense saber com,
et sento.

En una calma suau,
en una llum discreta,
en una veu que no jutja
i que només diu:

“Sóc aquí.”

I no em demanes res més.

Ni que sigui forta,
ni que ho entengui tot,
ni que no caigui mai.

Només que confiï,
encara que sigui a poc a poc,
encara que tremoli.

Perquè fins i tot en la meva fragilitat,
en els meus silencis,
en les meves preguntes sense resposta,
Tu hi ets.

I potser creure
no és tenir-ho tot clar,
sinó continuar caminant
sabent
que no estic sola.

Que mai ho he estat.