enfrentar la muerte

hace tiempo leí un libro que trataba de un niño que tenía a su madre enferma y un día se le apareció la muerte y le preguntó si sabía donde estaba la Masía de Cal Ros  y el niño le preguntó quién lo preguntaba , contestó  soy la Muerte. Pol le  dijo que no se lo creía y que se lo demostrase haciendo do que el dia se hicieran ochenta, y la muerte lo hizo. El chico le dijo que eso era muy fácil  y sacó una botella de su bolsillo,  abrió el tapón y le dijo que si era la muerte podría ser  capaz de meterse dentro de la botella. La muerte lo hizo, una vez dentro ,Pol cerró la botella y fuea su casa  corriendo.  Cuando llegó encontró a su madre  bailando y cantando y feli le dijo a su hijo que se encontraba muy bién y que le haría el desayuno . Mandó a su hijo a la tienda a comprar embutidos  y al pedírselo al tendero éste le dijo que no sabía que ocurría pero que no había manera de matar al cerdo, ni las gallinas, ni otro animal . Se fué al huerto e intentó  coger zanahorias pero le fué imposible arrancarla de su  raíz. Lo mismo pasaba  con todas la frutas y hortalizas. A  todo el mundo  le pasaba igual.  su madre le preguntó a su hijo  si él tenía algo que ver con todo lo que  estaba sucediendo y Pol le dijo que se había encontrado la muerte y que la tenía encerrada dentro de la botella. Su madre le dijo que la vida tiene su curso  y que no podemos detener lo que debe pasar. El chico salió de la casa y abrió la botella . La muerte salió y le dijo  si entendía que ella no era su enemiga sino su compañera. Todos tenemos en común que nos vamos a ir  y que se volverían a  ver cuando le tocará  a él irse en paz.

  Me gustó mucho el.significado de la muerte  en ese libro . por eso lo he compartido  hoy.

la infantessaa de la meva mare

TÍTOL:   Els meus 8 a 12 anys

PER:  Pepita Sanromà (81 anys)

TELÈFON DE CONTACTE:  676 928 747  i   649 724 027

CORREU DE CONTACTE:  arturisilvia@gmail.com

ESCOLA:  Santa Teresa de Lisieux

NENA:  Júlia Mena Feliu  (10 anys)

Jo vaig néixer a Gràcia el 1941, l’onze de setembre.  Era el temps de la postguerra, i d’aquells temps de nena tinc records grisos.  Sí, no hi havia color, i poca alegría.  Recordo a la mare donar-me la cartilla de racionament per anar a comprar just el que ens donaven amb ella.  Com 

el pare no fumava, bescanviava els segells del tabac  per sucre o farina, o 

bé arròs.  

Recordo les farinetes de color carbassa que menjàvem.  A mi m’agradaven i ja no les he vistes mai més .  Recordo la “zarzaparrilla”, una beguda que era com la coca cola.  

Després, anava a l’escola fins dissabte a la una del migdia, i fins  dilluns.

Diumenge “anàvem “ a Barcelona , perquè tot i ser al bellmig de la ciutat comtal, els del “barri” de Gràcia érem de la Vila de Gràcia , mai ens sentíem barcelonins.   I tots tres:  papa, mama i jo, agafàvem el tramvia fins a la Plaça Catalunya, i caminàvem per las Rambles … o bé anàvem al “Rompeolas”i  agafàvem la golondrina i ens desplaçàvem fins a l’altra punta.  Per allí hi havia un home que venia uns crancs amb un palet enganxats a un fil, com si l’haguessin pescat.

Al peu de Colom hi havia un fotògraf amb una màquina molt antiga ja.  Va ser el que ens va fotografiar a molta gent d’aquells anys.  Penseu que abans no es tenia una màquina de fotografiar com a estri casolà com ara..

També hi havia un home amb una andròmina rodona amb forats que duia 

un ocell ,i quan  tu li donaves una moneda, l’agafava, la guardava i la bescanviava per un paperet tot petit i arrodonit que et portava amb el bec i que tu obries per veure que hi posava sobre la teva sort.

També vam poder pujar amb l’ascensor a dalt de Colon i veure les vistes 

de Barcelona des d’aquella alçada 

La Rambla era plena de floristes i de parades amb animalons i ocells.  No hi havia tanta aglomeració com es veu ara, però donava gust passejar-hi 

El cole era a prop de casa, en un pis, i allà estàvem des de nens de 4 anys fins als 10 anys, que ja passàvem a l’institut per fer primer de batxillerat.  Estàvem en dues estàncies obertes i grans, i al mig, la taula petita amb la 

senyoreta Maria.  A les 6, quan plegàvem, anàvem a jugar al carrer, sí, al 

carrer.  A que ara és inimaginable fer-ho en qualsevol carrer de la vila?

Jugàvem a fet i amagar, a la xarranca, a tres pics i repicó, a la corda, … i a 

certa hora les mares ens anaven cridant per sopar … o si havíem de fer  deures o estudiar per a l’endemà.  I després de sopar, ajudar a la mare a 

desparar taula, …

Escoltàvem la ràdio.  Recordo una sèrie juvenil que es deia “Diego Valor el 

piloto del espacio”, una peli del futur on el dolent es deia Mecong, i encara avui recordo tota la cançó.

https://youtu.be/cJyCWgi0xDg  

I posteriorment, també va sortir amb tebeo, que és com anomenàvem els 

contes gràfics.  En realitat, el TBO era una revista infantil juvenil molt 

divertida!  De ben segur que els vostres avis els recordaran …  I L’hora de Pepe Iglesias “el zorro”.

https://www.youtube.com/watch?v=j5gxMiJEfI4 

Era molt divertit, i feia moltes veus!   Aquests moments eren els nostres!

La ràdio ho era tot als anys 50 i 60.  

Això és un tast del que sentíem per la ràdio.

 https://youtu.be/Rfj6wk77lo4

Aquets van ser els meus 8 a 12 anys, com vosaltres però diferents.  Diferents però iguals.  Volíem menjar-nos el món … sense veure que el món se’ns menjava!